Desconec quina és la raó
de l’esclavitud del poder.
I quina necessitat té l’home
d’ésser adulat i poderós.
Aquest poder enlluernador
que enlaire als homes corruptes,
sense cap mena de repulsió
i els fa inhumans i despòtics
Sortint als balcons del món
fent rialles malicioses
que amaguen les vertaderes intencions
darrere d’una faç imprecisa.
I que s’atreveixen a fer lleis
que no defensant els drets humans
i que vulneren l’ètica i la democràcia
fent-los països dictatorials.
M.LL.
|
Cada dia el món es desperta impotent,
veu com els seus fills es maten i ploren,
com es destrueixen uns als altres.
Ell, que els estima, voldria apropar-los,
però el sol ha encegat massa ulls,
i les tenebres han amagat massa culpables.
Ell continua giravoltant incansable,
i sacsejant, a poc a poc, les seves criatures.
L’espanta allò que són capaces de fer. I les tem.
M.LL. |
Que ningú parli de “llibertat”
mentre els infants gemeguen.
Els homes, com cavalls desbocats,
trepitgen i menyspreen cossos joves.
Qui deturarà el seu galop i els amansirà
perquè deixin d’aixafar innocents?
Que els ferrers no els ferrin les cavalcadures;
que algun genet, bo i destre, el guiï
on no es cometin assassinats ni vexacions,
on els camins no tinguin pols ni bombes.
M.LL. |
L’olivera, envellida, emmudeix.
Sempre expectant prop del camí incert,
en un encreuament de plors i d’odis.
L’èxtasi diví del plaer somniat es muda
per la inquietant vida dels nadius,
que coneixen la por i enyoren el goig
de fruir dels casals blanquinosos
i, amb els peus cansats i humits,
retornen a les seves ombrívoles cabanes,
on just tenen per satisfer la fam
i cobrir les nueses del cos i de l’ànima.
M.LL. |
El sol cou la terra que s’esberla,
i els cossos pateixen i tremolen.
Han sofert el martiri de la guerra,
la pell se’ls ha endurit d’angoixa.
Esglaiats, els cors bateguen i bateguen.
la flaire del foc i del fum traspua per les escletxes
de les portes i finestres sense claus.
Ningú pot tancar res al defora.
Ho han perdut tot i fugen.
M.LL. |
Criden, ploren es rebel·len.
És l’èxode que se’ls emporta
pels camins perduts de l’honor.
Feixucs i entristits, els vells
donen la mà als infants, que decebuts,
segueixen el poble castigat.
Aquest poble, fill d’un món insegur,
que tem les seves criatures
i les compadeix quan són víctimes
de les dalles de les guerres.
M.LL. |