És agosarat pensar que pots fugir
de totes les presons que et reclouen,
de totes les reixes que t’encerclen,
condemnant-te a les pitjors tenebres,
que et prenen el desig de viure.
Quantes hores entaforat en un cau
com una bestiola malaltissa
allunyat de la llum del sol
que de petit et pintava les galtes.
M.LL. |
Saber que vius es important.
Que treballes t’arrossegues, però vius;
dins els terminis de la hipoteca,
dins la solitud de l’atur,
dins l’ incomprensió dels amos,
o, en cadascuna de les coses petites.
Ja que si t’arribes a morir de pena o de fàstic
encara n’hi haurà molts que es barallaran
pel teu lloc de treball inhòspit.
M.LL. |
Tenir mal dol, però encara dol més
el mal que et fan a consciència,
perquè el mal del cos es pot guarir
per alguna medicina convencional,
en canvi el de l’ànima fereix profundament.
Avui hi ha moltes malalties greus
i molts malats socials difícils de guarir,
aquells qui pateixen el mal del desencís.
La malaltia dels qui per subsistir,
es converteixen quasi en pidolaires
i s’empassen la pobresa que els aferra
més i més a les cadires dels poderosos de torn.
M.LL.
|
És difícil renunciar a tot
però et cal fer-ho: prou que ho saps!
O és que ignores que tu no existeixes
que ets un número i res més;
que has d’escoltar quan et parlen
i deixar parlar als qui manen;
que hi ha qui pensa per tu,
i a tu només et volen per l’escarràs;
que les llibertats existeixen
però en el fons mai no et lliure;
que el progrés ens ha fet esclaus
i que tot i voler viure, ja hi ha
qui et recorda que això té un preu.
M.LL.
|
Fóra bonic parlar de meravelles,
si cada dia no haguéssim d’omplir el plat;
parlar de festes, de plaers i de somnis,
si els diners no ens esclavitzessin.
Les meravelles encara són al món, amagades
per alegrar-nos quan tot ens entristeix,
quan la força se’ns esmuny dels dits
i ens cal recobrar-la per sobreviure.
És afalagador esperar dies de lleure
per aprendre amb paciència a estar reclòs.
És necessari foragitar les penes
perquè, quan mengem fel,
el trobem menys amarg.
M.LL. |
Deixa que riguin els infants,
que fóra bo que ens encomanessin les rialles
perquè de, tant en tant,
hem de refer-nos de les depressions,
llançar un crit, dir prou i alçar el front...
Treure’ns la por, espolsar-nos els menyspreus,
vestir-nos de triomfadors i eixugar-nos les llàgrimes.
Que els diners dels pobres
no han de pagar psicòlegs,
són per comprar il·lusions,
fins i tot a terminis;
que no cal comprar marbre
per abellir les tombes,
que la mort mai no fa distincions de races ni poders.
M.LL. |